Manipulació Política | Remake by PP?

Un professor de polítiques, i company, m'ha fet arribar avui un e-mail més que interessant. Ho recollia d'un articulista de el Periódico, i realment dona molt a pensar. Aprofito per saludar a en Joan Milà. Aquí us ho deixo.

Recordeu en Goebbels i la seva aposta per la manipulació política en pro a èxits assegurats? Doncs aquí teniu una petita mostra d'un paral·lelisme més que evident sobre les Regles de manipulació política de Goebbels i la línea d'actuació del Partit Popular. Llegiu amb calma i apliqueu el vostre propi judici. Perquè tot és més bàsic del que sembla, i per desgràcia, bastant eficaç de bones a primeres. Més val que vagin amb peus de plom des de l'esquerra d'aquest poti-poti de país.

Més que recomanat. Passa-ho!

1. Regla de la simplificació i de l'enemic únic. Es tracta d'adoptar una sola idea-força, un sol símbol. Una de les formes de simplificar és individualitzar l'adversari personalitzant-lo. Sigui Maragall, Carod-Rovira o "Zapatero y sus socios".

2. Regla del mètode de contagi. Es tracta de reunir diversos adversaris en una sola categoria o un sol individu. Així com Franco parlava de l'aliança "rojo-separatista", el PP agrupa els partits que han aprovat l'Estatut sota el lema "nacionalistes-sobiranistes-independentistes".

3. Regla de la transposició. Es tracta de carregar sobre l'adversari els propis errors o defectes, responent l'atac amb l'atac. Com deia Goebbels: "si no pots negar les males notícies, inventa d'altres que distreguin".

4. Regla de l'exageració i desfiguració. Es tractar d'aprofitar una petita anècdota per convertir-la en una gravíssima amenaça. Recordeu com l'acusació de pactar amb ETA va néixer a partir d'una votació en un municipi basc a partir de la qual Aznar va atacar el PSOE per "pactar amb Batasuna"?

5. Regla de la vulgarització. Com diu Hitler en el Mein Kampf: "Tota propaganda ha de ser popular, adaptant el seu nivell al menys intel·ligent dels individus als que va dirigida. Així cal que l'esforç mental a realitzar sigui tan petit com més gran sigui la massa a la que cal convèncer. La capacitat receptiva de les masses és limitada i la seva comprensió escassa; per altra banda tenen gran facilitat per oblidar".

6. Regla de l'orquestació. Com va dir Goebbels: "La propaganda ha de limitar-se a un nombre petit d'idees i repetir-les incansablement, presentades una i altra vegada des de diferents perspectives però sempre convergint sobre el mateix concepte. Sense fissures ni dubtes". D'aquí ve també la famosa frase: "Si una mentida es repeteix suficientment, acaba per convertir-se en veritat".

7. Regla de la renovació. Cal emetre constantment informacions i arguments nous a un ritme tal que quan l'adversari respongui el públic estigui interessat en una altra cosa. Es tracta que les respostes de l'adversari mai no puguin contrarestar el nivell creixent d'acusacions.

8. Regla de la versemblança. Cal construir arguments a partir de fonts diverses, a través de globus sonda o d'informacions fragmentàries.

9. Regla de la silenciació. Es tracta de callar sobre les qüestions sobre les que no es tenen arguments i es tracta de dissimular les notícies que afavoreixen l'adversari. També contraprogramant amb l'ajut de mitjans de comunicació submissos o afins. O intentant que l'orador en una tribuna parlamentària no pugui parlar o no se'l pugui entendre com fa el PP al Congrés dels Diputats.

10. Regla de la transfusió. Com diu l'expert Jean-Marie Domenach: "Per regla general la propaganda opera sempre a partir d'un substrat pre-existent, sigui una mitologia nacional o un complex d'odis i prejudicis tradicionals". Es tracta de difondre arguments que puguin arrelar en actituds primitives ja instal·lades, per exemple, l'anticatalanisme primari de la dreta extrema a Espanya.

11. Regla de la unanimitat. Es tracta d'arribar a convèncer molta gent que pensi "com ho fa tothom", creant una falsa impressió d'unanimitat. Aquesta regla ha estat estudiada a la teoria de "l'espiral del silenci" d'Elisabeth Noelle-Neumann, segons la qual les persones adapten gairebé instintivament les seves opinions al que consideren "socialment acceptable".

Desgranant la realitat entre un teatrillo d'interessos

Si fa uns dies us recomanava a en Barril - un dels meus referents escrits en premsa - avui us recomano el meu referent mediàtic, l'únic que tinc: Buenafuente.

Només fa un dia, un vell amic em va passar un correu. D'amics n'hi han de tota mena, però justament amb aquest sempre ens hem sentit còmodes i trempats socialment construint i reconstruint la realitat política del nostre país, per inquiets en aquest tema, més que inquiets inclús diria. El cas és que el seu correu deia quelcom semblant: si vols llegir-lo, mira qui signa. Al veure Andreu Buenafuente no vaig dubtar en aturar-me i llegir a consciència les paraules de l'Andreu. I sí, ho va clavar. Per a tots aquells que no ho hagin pogut llegir en un correu forward o en la seva pròpia web [www.andreubuenafuente.com] l'escrit YO SOY CATALÁN, aquí us el deixo. Un anàl·lisi més que acertat sobre la foguera inconscient de la realitat catalana. Un petit relat sobre el que molts dels que avui controlen el teatre polític i certs mitjans de comunicació, se n'haurien d'aplicar la lliçó humana que hi ha rera cada una de les paraules que fa poc, l'Andreu, ens ha dedicat.

Aprofito per saludar a l'Eloi Claramunt i, perquè no, a l'Andreu.

YO SOY CATALÀN Andreu Buenafuente Novembre 2005

Yo soy catalán sí y sólo espero que las cosas vayan bien en todos los aspectos de la vida.

Sólo espero (sigo haciéndolo cada día) que el ser humano o lo que queda de él, trabaje por un mundo mejor. Más justo, menos competitivo y excluyente con los que no tuvieron la suerte de nacer en un punto llamémosle rico del planeta. Para desear lo que acabo de decir, uno puede ser catalán, gallego, croata, venezolano o de ninguna parte. Hay gente que no se siente de ninguna parte. Hoy, he empezado denominándome catalán a causa del enorme e incompresible chaparrón político que se ha desatado sobre nuestras cabezas, cómo si no hubiera temas importantes.

Con motivo de la ya famosa propuesta del Estatut (que nadie ha leído), se ha recrudecido y hasta envenenado el eterno debate sobre nuestros DNI, los supuestos sentimientos de patriotismo y ese tipo de cosas que no nos importan a la gente de la calle. Dado que ésta es una sociedad mediática apabullante, los presuntos periodistas y sus grupos ejercen de jueces En lugar de informadores.

Predisponen en lugar de servir las noticias. Así es como se oscurece el clima y se cambian la palabra "debate", por "crisis" o "debacle nacional". La derecha se apunta al carro de la crispación y demuestra que no sabe vivir en la oposición. No tiene ideología. Sólo pretende recuperar el control del "chiringito". Y, para eso, cuanto más grande e incuestionable sea el "chiringuito" nacional pues mejor. A la derecha, le trae al fresco la modernidad y la evolución del estado. Si pudiera, ni se hablaría de eso. Como si callar, eliminara el problema. Los políticos, en general, enfocan los temas con torpeza, se les escapan de las manos y generan la inquietante sensación de que "tenemos un problema". Bueno, pues yo no tengo ni quiero tener problemas de este tipo. Yo exijo que el estado aplique todos sus mecanismos legales y reguladores para eliminar el conflicto de nuestra vida cotidiana. Somos libres. Nos gestionamos así y el miedo, el oscurantismo y los apocalípticos deberían estar prohibidos.

Porque no es sano, ni moderno, ni democrático. Todos aquellos, los que sean, que aviven el fuego de la controversia, deberían verse en un espejo y contemplar sus aspectos de hechiceros de la tribu. Si Catalunya quiere un nuevo estatuto, ¿qué vamos a hacer? Pues lo que dice la ley. Esperar a que el Parlamento español se pronuncie y considerar todas las declaraciones vertidas durante el proceso como

un elemento más del juego democrático. De nada sirve juzgarlas por separado. De nada ensalzar a los radicales, ni demonizar a los que discrepan, ni ridiculizar al gobierno. Bueno, sí. Sirve para cargarse al estado. Aquí, donde yo vivo, nadie quiere ofender a nadie. Nadie quiere enfrentamientos porque las heridas del pasado son demasiado dolorosas como para desear reabrirlas.

¿Unidad Nacional? Estaremos unidos si respetamos nuestras diferencias e identidades, conservadas con esfuerzo y alguna tragedia a través de los siglos. Si nos sentamos en una mesa a construir la España del siglo XXI, conseguiremos erradicar esa sensación de pantano agrietado que amenaza con llevarse por delante tantos años de poso común.

Los tiempos cambian y los pueblos que conforman el Estado español son más listos, avanzados y orgullosos. ¿Que hay de malo en eso? El orgullo sumado nos hará más fuertes. Nos plantará ante Europa como un pulpo de tentáculos rápidos y musculosos y no como un cangrejo con boina que camina hacia atrás y no ve el progreso aunque lo tenga delante de sus narices.

Soy catalán. Mis padres emigraron desde Andalucía tras una guerra fraticida. Mi jefe es italiano y vive en Madrid. Uno de mis mejores amigos es de Chamberí. Su hija nació en China. Mis parientes se reparten por Valencia, Murcia y Galícia. Mi compañera de trabajo nació en New York. Toda esa gente, ahora y aquí, pedimos políticos a la altura de las circunstancias que negocien nuestro futuro con sentido común y profesionalidad.

Andreu Buenafuente

Noviembre 2005

Eructos exabruptos | o la panacea del vómito mediático por Fede J. Losantos

No hay vómitos mediáticos tan salidos de tono como los que todos conocemos por parte de JL - Jiménez Losantos, La Cope -. Un buen día, este hombre alcanzó el poder del micrófono para calentar los sillones de la emisora y con el objetivo de lanzar todo el ácido acumulado en sus entrañas a toda la población española que, por voluntad o casualidad, decide conectar con La Mañana de La Cope. Y realmente, es preocupante.

Dejando a un lado los concretos juicios de valor que desde el micro de Losantos se lanzan cada mañana, cualquiera con un poco de sentido común puede deducir que algo más grave que los propios valores de Losantos está sucediendo mientras este periodista está en el aire. Hoy en día se está permitiendo que una emisora adultere, dope, transforme la opinión pública tan campantemente, sin cargo u objeción oficial alguna. Se está permitiendo la mutación de la opinión pública, machacando cualquiera de los principios básicos de la sociedad de la información que tanto han costado conseguir y mantener hasta ahora.

Hay principios por mantener, y todo medio de comunicación tiene el deber de mantenerlos. La sociedad tiene un derecho inalienable como muchos otros: el derecho a la información, para poder comprender la actualidad, para poderse ubicar dentro del sistema que le toca vivir, y siempre en pro a una opinión pública sana, y no crispada. Hoy por hoy, La Cope y Losantos van en dirección contraria. No establece equilibrio alguno entre información y veracidad, y todo su discurso se basa en ácido, ánimo de crispación, vómitos verbales y exabruptos irreales. Falacias totalemente disgreagadas de la realidad con un único fin: partir y segmentar la opinión pública.

Todo medio de comunicación debe velar por la veracidad de sus profesionales. Exigir la objetividad es algo más que costoso, es imposible conseguir la plena imparcialidad de pensamientos, sin embargo nunca puedes ir en dirección partidista como es su caso. No existe principio de veracidad, solo se acoge al derecho de información del ciudadano y a la libertad de expresión del periodista, sin tener en cuenta lo que ahora comentamos: veracidad para la audiencia. No puedes soplar mentiras para crear una realidad ficticia entre aquellos que quizás, por pereza o por limitaciones desconocidas, sólo te van a escuchar a ti. Esto es aprovecharse, esto es dopar tu discurso para acelerar un proceso de formación de opinión pública, y si no traten de imaginar qué tipo de efectos podrán tener mensajes de este calibre emitidos a diario en frecuencia modulada:

"El Gobierno sólo habla con homosexuales, terroristas y catalanes; a ver cuando empieza a hablar con gente normal".

¿Qué clase de opinión puede generar este tipo de mensaje? Se lo dejo a su reflexión, sin embargo me pregunto cómo debe llevar Losantos su alto nivel de acidez estomacal porqué los vómitos mediáticos que expulsa con odio a toda España son preocupantes.

De todos modos, abogo a la esperanza de que la opinión pública tenga suficientemente sensatez como para detectar que los exabruptos de Losantos no son más que falacias salidas de cualquier realidad. Salgan de su línea, y conozcan la verdad, sea buena o mala, pero no ficticia.

Ahora os dejo con una voluntad quizás un tanto inocente, aunque sí tierna al basarse en algo tan básico para nosotros como es el derecho reclamar buena información para evitar los juicios sobrecogedores de este 'periodista': http://www.royo-villanova.net/firmas/ Desde aquí podéis firmar para una esperanzadora expulsión de Losantos. Que le quiten su espacio, por favor.

Un abrazo a todos.

Pau Costa i Marí

Un cert Orgull | Per Joan Barril | més que recomanat

Si hi ha alguna contra que realment em motivi llegir, aquesta és la d'en Joan Barril, d'el Periódico. Ahir, després de tancar la tele amb la grata sensació d'haver assegurat el tret cap a la tramitació del nostre Estatut amb 197 vots a favor, em va venir al cap la contra del Barril. Segur que demà ho borda, em vaig dir.

I més que bordar-ho, amb el que s'ha lluit ha estat en la precisió. En la capacitat de sintetitzar en 3 columnes el paper jugat per part de Rajoy i companyia, que cada dia és més intransigent. Ha estat precís com una agulla, i perfectament realista amb la voluntat catalana de la seva ben triada expedició. Grans paraules i un gran saber estar. Tot el contrari que a les banques del PP, dels qui el seu paper, i des de fa molt de temps, no sap més que mostrar intransigència i orelles sordes. Us deixo amb el Barril de torn, que millor descriu. Us ho recomano:

UN CERT ORGULL | Joan Barril

Quan els representants d'un país van junts, quan diuen el que es té que dir i quan fan les coses raonablement bé, hi han motius per a que els representats els hi donem la nostra confiança.

Sort que ahir l'únic que es debatia era si la reforma de l'Estatut s'admetia a tràmit. Admetre a tràmit vol dir ni més ni menys que el Congrés està disposat a parlar de l'assumpte admès. Però, segons sembla, per a alguns, ahir s'estava produint un delicte de lesa traïció. Aquesta pertinaç mania de no voler escoltar els arguments contraris a una idea sacralitzada ens recorda aquell gest del nen que es tapa els ulls amb les mans i que, al no veure res, creu que els altres tampoc el veuen i diu: "Estic amagat". Al PP només li interessa el seu retorn al poder que ell mateix va perdre. Per a això ha mobilitzat el seu públic amb tota mena d'estímuls. Ha intentat ridiculitzar una retirada de l'Iraq que va ser celebrada per tot Europa. Ha portat els bisbes al carrer per la qüestió gai. Ha sacsejat el fantasma de la pèrdua de la llibertat d'ensenyament. S'ha rigut sistemàticament de les aliances internacionals del Govern. Ha desprestigiat l'exploració del final del terrorisme. I ha considerat el tarannà de les bones maneres com una debilitat impròpia d'un país que, al seu criteri, només pot dirimir les seves diferències a trets. Finalment, quan res d'això funcionava i ni tan sols el professor de Georgetown aconseguia la seva anhelada medalla del Congrés americà, els estrategs populars van recórrer al manual d'instruccions de totes les dretes espanyoles i van trobar en l'anticatalanisme ancestral una autèntica mina de cridòries i falsedats. Ahir s'insistia una vegada més, des d'un diari afí a l'Espanya rància, en la necessitat de reformar la llei electoral perquè les minories nacionalistes es quedessin sense representació. El que deia: el PP està amagat darrere de les seves pròpies mans. No els agrada debatre a la Cambra perquè prefereixen el verí al carrer. Fins i tot l'abat de Montserrat va mediar entre les veus i els ressons.

Però ahir les veus estaven ben temperades en el trio que el Parlament va portar a les Corts. Bé Mas, en el seu debut a la carrera de San Jerónimo, amb un discurs d'Estat. Emocionant Manuela de Madre. Sobri i contundent Carod. I unes bancades del PP que van demostrar que el hooliganisme es pot controlar. Vam tenir, doncs, un matí tens, solemne però tranquil. Per no abusar de l'adjectiu "històric" amb què tothom qualifica els gestos i les paraules en què està present, el que sí que es va aconseguir ahir va ser que tot el país estigués amb la paraula Catalunya als llavis. Per reforçar el tòpic o per reconèixer una manera de fer francament diferent. La diplomàcia catalana va donar ahir un bonic espectacle a la casa de la paraula. I semblava un despropòsit la cantarella de considerar l'Estatut inconstitucional abans de donar-li l'oportunitat de ser debatut. Si hi ha alguns aspectes que són inconstitucionals, ja es veurà. Però difícilment els guardians de la Constitució poden dissimular que als seus bancs i a la seva deriva, amb un Fraga i un Aznar que no han votat mai el text constitucional, s'està desemmascarant una extrema dreta renascuda, aquella que no entén cap més dialèctica que la prohibició i el silenci. La veritat: ahir ser català va significar un cert orgull.