jueves, noviembre 03, 2005

Un cert Orgull | Per Joan Barril | més que recomanat

Si hi ha alguna contra que realment em motivi llegir, aquesta és la d'en Joan Barril, d'el Periódico. Ahir, després de tancar la tele amb la grata sensació d'haver assegurat el tret cap a la tramitació del nostre Estatut amb 197 vots a favor, em va venir al cap la contra del Barril. Segur que demà ho borda, em vaig dir.

I més que bordar-ho, amb el que s'ha lluit ha estat en la precisió. En la capacitat de sintetitzar en 3 columnes el paper jugat per part de Rajoy i companyia, que cada dia és més intransigent. Ha estat precís com una agulla, i perfectament realista amb la voluntat catalana de la seva ben triada expedició. Grans paraules i un gran saber estar. Tot el contrari que a les banques del PP, dels qui el seu paper, i des de fa molt de temps, no sap més que mostrar intransigència i orelles sordes. Us deixo amb el Barril de torn, que millor descriu. Us ho recomano:

UN CERT ORGULL | Joan Barril

Quan els representants d'un país van junts, quan diuen el que es té que dir i quan fan les coses raonablement bé, hi han motius per a que els representats els hi donem la nostra confiança.

Sort que ahir l'únic que es debatia era si la reforma de l'Estatut s'admetia a tràmit. Admetre a tràmit vol dir ni més ni menys que el Congrés està disposat a parlar de l'assumpte admès. Però, segons sembla, per a alguns, ahir s'estava produint un delicte de lesa traïció. Aquesta pertinaç mania de no voler escoltar els arguments contraris a una idea sacralitzada ens recorda aquell gest del nen que es tapa els ulls amb les mans i que, al no veure res, creu que els altres tampoc el veuen i diu: "Estic amagat". Al PP només li interessa el seu retorn al poder que ell mateix va perdre. Per a això ha mobilitzat el seu públic amb tota mena d'estímuls. Ha intentat ridiculitzar una retirada de l'Iraq que va ser celebrada per tot Europa. Ha portat els bisbes al carrer per la qüestió gai. Ha sacsejat el fantasma de la pèrdua de la llibertat d'ensenyament. S'ha rigut sistemàticament de les aliances internacionals del Govern. Ha desprestigiat l'exploració del final del terrorisme. I ha considerat el tarannà de les bones maneres com una debilitat impròpia d'un país que, al seu criteri, només pot dirimir les seves diferències a trets. Finalment, quan res d'això funcionava i ni tan sols el professor de Georgetown aconseguia la seva anhelada medalla del Congrés americà, els estrategs populars van recórrer al manual d'instruccions de totes les dretes espanyoles i van trobar en l'anticatalanisme ancestral una autèntica mina de cridòries i falsedats. Ahir s'insistia una vegada més, des d'un diari afí a l'Espanya rància, en la necessitat de reformar la llei electoral perquè les minories nacionalistes es quedessin sense representació. El que deia: el PP està amagat darrere de les seves pròpies mans. No els agrada debatre a la Cambra perquè prefereixen el verí al carrer. Fins i tot l'abat de Montserrat va mediar entre les veus i els ressons.

Però ahir les veus estaven ben temperades en el trio que el Parlament va portar a les Corts. Bé Mas, en el seu debut a la carrera de San Jerónimo, amb un discurs d'Estat. Emocionant Manuela de Madre. Sobri i contundent Carod. I unes bancades del PP que van demostrar que el hooliganisme es pot controlar. Vam tenir, doncs, un matí tens, solemne però tranquil. Per no abusar de l'adjectiu "històric" amb què tothom qualifica els gestos i les paraules en què està present, el que sí que es va aconseguir ahir va ser que tot el país estigués amb la paraula Catalunya als llavis. Per reforçar el tòpic o per reconèixer una manera de fer francament diferent. La diplomàcia catalana va donar ahir un bonic espectacle a la casa de la paraula. I semblava un despropòsit la cantarella de considerar l'Estatut inconstitucional abans de donar-li l'oportunitat de ser debatut. Si hi ha alguns aspectes que són inconstitucionals, ja es veurà. Però difícilment els guardians de la Constitució poden dissimular que als seus bancs i a la seva deriva, amb un Fraga i un Aznar que no han votat mai el text constitucional, s'està desemmascarant una extrema dreta renascuda, aquella que no entén cap més dialèctica que la prohibició i el silenci. La veritat: ahir ser català va significar un cert orgull.