Qué manera de prostituirse, ¿no?

¿Qué pasa con la democracia? Qué manera de prostituirse, ¿no? Por decirlo de alguna manera, claro está. Y mientras tanto, los políticos ignoran el poder de la massa. Sin ganas de ofender a nadie, un claro ejemplo de prostitución democrática es el de Reus, durante las pasadas municipales. Ahora resulta que Elvis Presley es concejal del ayuntamiento de esta localidad.



Oí comentar a Ariel Santamaría (Elvis de Reus) que unos pocos añitos atrás, fue cultivando la idea de fundar un partido político. El objetivo: aglutinar a todos aquellos descontentos de la política actual que se puede vivir en nuestro país. Una bicefália intoxicada por el bloqueo de la oposición a un trabajo parlamentario constructivo, y no destructivo como plantea la cúpula de Rajoy. Hasta aquí, las pretensiones de Santamaría parecen legítimas.



Ahora bien, vayamos más allá por favor. Tiene su importancia que una población de 100.000 habitantes decida dar casi 2.000 votos a un futuro concejal que aparecerá en el pleno vestido de Elvis Presley, una imagen ya cansina con todos mis respetos. Pero lo que no se puede evitar tampoco es que la gente se canse de los vómitos políticos actuales, de la asquerosa bilis que hoy por hoy nos tenemos que beber todos los ciudadanos cada vez que decidimos interesarnos por la situación de la política española. ¡No hay juego político! Sólo patrañas por una parte, e intentos por superarlas cumpliendo a la vez - y sin conseguirlo - con la satisfacción de sus votantes, por otra. Pero sigamos con Elvis y ese fenómeno, porque no tiene desperdicio.



Como decía, un elector cansado decide crear un partido político para Reus con el objetivo de aglutinar a los cansados. Y lo consigue. Pero bien, ¿qué ha acabado votando esta gente? ¿Qué programa ha presentado Elvis mediante CORI, su partido? Pues cosas como estas:

• Permitir plantar marihuana en las zonas verdes. Le servirá para ganar votos, pero no para hacer política real. Con todos los respetos por esta planta y sus seguidores, creo que estamos de acuerdo en que existen otras prioridades.


• Dotar de GPS a la guardia urbana de Reus para que puedan ser localizables y pedirles fuego si alguien se quiere hacer un canuto y no dispone de mechero.


• Pintar de color de rosa la sede del Ayuntamiento de Reus. ¡Vengaaaa!


• Regalar 21.000 bicicletas. Eso, por un transporte urbano más ecológico está bien, pero ojo cómo se lleve a cabo el tema, ¿no?

Sinceramente, ¿qué es lo que sucede? Pues que la gente se cansa de los líderes políticos de este país señores, y las primeras respuestas sociales ya están en marcha. Lo que sería motivo de preocupación y dedicación es en qué grado estas respuestas sociales son legítimas democráticamente o no. Porqué sinceramente, díganme clásico, pero ver a un tipo vestido de Elvis Presley en cualquier ayuntamiento, pues lo veo ganas de dar la nota simplemente mientras a la vez se pone en juego el correcto funcionamiento del trabajo que se hace en un pleno.

Es totalmente respetable que alguien quiera expresar sus ideas, y llevarlas a cabo entrando en el juego político. Pero este tiene unos roles, y deben seguirse, y entre ellos hay roles de seriedad, básicamente en la conducta. Que el señor Santamaría decida convertirse en mediático gracias al cansancio electoral del ciudadano de a pie, lo encuentro una falta de respeto cuando Presley aprovecha el crecimiento popular para defender programas políticos que no se aguantan por ningún lado a menos que busques el voto por carcajada.

Que todos, empezando por los electores, hagamos el esfuerzo de aplicar un poco más de criterio a la hora de ejercer el voto, pues es tan serio como el futuro de nuestro país, de nuestras famílias sin ir más lejos. Y de paso, que los miembros de la bicefália que obtiene el poder en este condenado país, paren a fijarse un poco más en estos brotes que se están dando a causa de una política estancada en el simple toma y daca.

Hasta pronto.

¿Yo me lo guiso, yo me lo como?

Visca les esquerres sí. El tripartit feia goig quan va sortir. Quina joia! Tres braços d'esquerres s'alçaven units després del pacte del Tinell. Si sonava bé i tot... Temps d'esperança per a un país d'esquerres. No parlem després del que va venir. Draps bruts. I per rematar, un PP ancorat al passat i jugant als titelles amb l'electorat, amb tots els respectes, més dèbil en consciència política i visió social.

Visca les esquerres sí. Però al tanto, quines esquerres? Perquè sembla que l'esquerra perd els papers quan puja a la trona. Tothom els perd sí, però ells al més pur estil destraler. Sembla que estar al mateix costa de la falç es relaciona amb un estil destraler. Perquè allò que se'n diu tenir vista per a fer bé les coses, no la tenen pas. A qui se li acud enviar a en Clos al Ministeri d'Indústria i anunciar-ho d'un dia per l'altre?

1. El PP saltarà al coll. De fet ja ho deu estar fent. Mira, se va el catalàn i nos ponen a otro. Vamos a hacer algo.

2. No pots deixar a Barcelona sense alcalde i imposar-ne un al teu gust sense consulta al poble. És el poble qui paga la zona verda! És el poble qui paga l'impost de circulació desorbitat per empassar embussos cada dia a Barcelona! I ets tu, Joanet, qui ens has d'encolomar un nou alcalde? Al teu gust? Al del partit?

3. Aquesta acció, aquesta decisió està presa pensant en base al partit, i no pas en base a la democràcia. I ni molt menys, en base al ciutadà.

Probablement, i com la majoria de barcelonins d'esquerres, o sigui la majoria des de fa molts anys, hauria votat al tal Hereu aquest encara que fos l'inventor de la maleïda i carísima zona verda de la ciutat comtal. Simplement per tradició socialista, per ser d'esquerres i per mantenir el fortí barcelonés de la rosa sociata a Catalunya. Sincerament no conec al senyor Hereu, però probablement així hauria actuat.

Ara bé, que me n'imposin un per decisió partidista. Això sí que no. Abans que d'esquerres sóc demòcrata. I a mi, si tens plans per millorar la teva carrera política a Madrid, doctor Joan Clos, avisa'm de que ho faràs i tingues la santa valentía política d'avançar unes municipals a Barcelona per a que el poble que encara està pagant el teu Fòrum de les cultures, almenys, pugui triar i conèixer els possibles candidats per l'Ajuntament de Barcelona. Que t'has quedat ben descansat. Ho faig extensiu al partit. L'estil yo me lo guiso, yo me lo como lluny del ciutadà, crec que no és el correcte. Ho trobo més propi dels que van amb el blau per davant.

I ara, de quina esquerra tinc que esperar bones conductes? Necessitem noves energies senyores i senyors, noves energies polítiques, però sensates.

Un gir a l'esperança

No fa falta ser massa entés per entreveure dins les línees del comunicat d'ETA un canvi d'aires. És com si la debilitat d'ETA dels darrers anys, almenys en la seva vessant més pistolera, hagi quedat palesa i hagi agafat tota la seva forma en un redactat d'una pàgina de word.

En aquest últim comunicat, el de l'esperança, la banda terrorista ens parla de democràcia, justícia i voluntat per superar el problema. Sense condicions. És com si de les dues línees que sempre han caracteritzat l'interior de l'organització, sigui la línia política la que ara mateix té més pes dins la banda i en detriment de la munició. Sí, això sembla, que d'una vegada per totes realment vulguin en data d'avui més política i menys pistoles.

Tant debò, tant debò sigui aquesta la voluntat definitiva d'ETA. De tota manera, no oblidem que un procés com l'anunciat ahir i que entrarà en vigor demà divendres de matinada, pot arribar a perllongar-se durant molt de temps. Dissolució de la banda? Bé, això és el que reclamava i criticaba el senyor Rajoy poc després de conèixer la bona noticia. A banda de que pugui ser un desig lícit, aquesta mateixa il·lusió ara no la tocaria pas doncs ja és prou bona noticia que ETA es decanti pel joc polític abans que per les bombes. Ara s'ha de prendre bona consciència del treball que toca fer, enlloc d'aprofitar la crítica al mandat socialista, inclús, davant d'una noticia d'aquest caire. Altra vegada, el Partit Popular en boca del 'zopes' líder del partit, s'ha tornat a retractar.

Aprofitem el moment històric de tractar políticament i de forma conjunta amb ETA la fi del terrorisme en un país que fins ahir vivia atemorit. Que sigui la fi siusplau.

Sí que podem moure'ns

Molts joves haurem sentit a dir-nos més d'una vegada que no som capaços de movilitzar-nos; per res. I potser per una contaminació de l'ideal juvenil a base de desilusions democràtiques al país, han fet falta guerres inhumanes, injustes i cares per a fer sortir a la gent al carrer amb l'empenta suficient per, almenys despentinar i com a molt besbancar, als partits del poder. Però això no és suficient, perquè una guerra amb tanta perfidia és un cop massa fort per a qualssevol societat, i doncs, el crit popular és obligat, només faltaria. Però el cas és que hi han més questions per a reivindicar, i al país veí ens ho estan demostrant, com sempre. És possible queixar-se, no és complicat movilitzar-se, si la dita, la reivindicació en aquest cas, és bona.

França torna a bategar recuperant la seva força més antiga. La força del moviment popular, la força que amb una veritable indignació sentida esdevé sense esforços, només amb l'unió. Només cal tenir sang a les venes.

Imatge: www.magnumphotos.com Agència Magnum 19/03/2006

El cas és que tornen a enlluernar-nos els focs a la ciutat de les llums. Hi tornen a ser. Embolicats amb les flames sota lemes de raó els joves protesten per un futur digne. I aquí, perquè no? No tenim sang? Si en realitat ho tenim pitjor. Quan la cridòria i l'esvalot persisteixen entre els més joves, tard o aviat i des d'adalt es preocupen, perquè al cap i a la fi, els joves decidiràn el futur, amb vots o amb mandats. Tant per tant, l'esvalot és útil si la torca està massa forta.

Però aquí no. Aquí la queixa sembla cara, més que cara, mandrosa. I quan es fa, es pixa fora de test. Perquè és molt fàcil sortir al carrer per una guerra injusta, però és absurd arremorar l'ambient per reclamar la borrachera lliure al carrer mentre a França criden per la feina digna del jovent. I no s'en cansaràn no. La tradició francesa de la revolta popular ha marcat molts episodis polítics, i ara tornen a sonar els timbals. No sabem si Villepin es sentirà com De Gaulle al 68, però la veritat és que els joves estudiants a França no estan per romanços, i altra vegada sindicats i universitats van de la mà. Amb prou feines aquí van de la mà les diferents universitats del país, com hauria de ser el procés per unir-les també als sindicats? Realment, hauriem d'aprendre una mica, perquè sincerament, llegir en premsa internacional que mentre a França és mouen pel futur dels joves, a Espanya cremen contenidors al no poder beure alcohol pels carrers fa sentir una vergonya tant agressiva com esgarrifadora. Què ens ha de preocupar més, una borrachera a la cantonada o poder gaudir d'un bon lloc de feina o un pis de més de 30 metres per començar una vida emancipada?

Al cap i a la fi, és a les nostres mans. Tenim sang o no?

Rellegint l'eructos exabruptos...

Rellegia un dels primers articles [Eructos exabruptos o la panacea del vómito mediático] i m'ha vingut al cap una frase que, crec, va perfectament per descriure - en grau de paranoia - el problema del càncer de la informació espanyola: Losantos. Sí, la frase o expressió - de Machado, per cert - diu el següent:

Espanya menysprea tot el que ignora.

I això és el que pateix Jiménez Losantos, una ignorància realment exhuberant amb l'inconvenient de tenir el poder del micròfon i amics com Nacho Villa, un altre ignorant. El que no acabo d'entendre és com una persona que ha viscut i estudiat a Barcelona, que ha estat pupil en formació política per un digne Labordeta i que ha representat en el seu moment a un PSA [Partido Socialista Andaluz] pot dir, avui com avui, frases inpronunciables.

Ho deixo a l'aire.

Crisi Piqué | Escletxa a l'abisme?

Anys de sequera. Si els meus propis auguris s'acomplissin, en el pas dels dos anys que queden de legislatura i abans de les següents generals, el PP tornaria a estar a l'oposició quatre anys més. Sense anar més lluny, per dos clars motius: un apel·la al sentit comú del ciutadà espanyol, un sentit comú que practico a banda - prou que em costa - de comentaris que em poden titllar d'ingenu. L'altre, apel·la directament a una possible crisi interna dins el Partit Popular.

El sentit comú el poso sobre la taula perquè aquell PP que naixia definint-se como partido de centro derecha, en els últims sis anys ha oblidat per complert el primer terme - centro - de la seva propia definició. Tendeix més a la dreta, que a qualssevol altra cosa.

La crisi interna de partit, la manifesto arrel de la crisi Piqué, una crisi que entra en joc directament i de forma enllaçada amb l'abandonament del centre que abans comentava. Una crisi Piqué que molt m'atreviria a dir que no s'ha tancat per molt que el propi Rajoy donés suport al malaguanyat i de forma pública.

La crisi de Piqué és una crisi interna com la copa d'un pi; un pi sense 'què' a discutir... Aquest infortuni polític ha esclatat justament perquè el mateix dirigent del PP a Catalunya ha fet correctament la seva feina: dur al PP de Catalunya a l'expressió més moderada i de centre per tal de menjar vots als altres partits. I des de Catalunya ho hem sabut prou bé. Amb Piqué al capdavant sabiem perfectament el el seu partit podia guanyar vots, i ho va fer, encara que eclipsats per una pujada esbojarrada dels simpatitzants d'ERC. Però Piqué, amb feina política de camp, ha dut al Partit Popular a la posició de centre per la qual al mateix dirigent se'l va portar a liderar el partit a Catalunya.

Ara bé, en una cojuntura ben delicada com és la resolució d'un nou Estatut per Catalunya, des del carrer Gènova de Madrid, qualssevol acte de redreçament al centre ha estat castigat, amb ungles i esgarrapades, per personatges polítics com Zaplana o Acebes; aquest segon amb l'agravant de fer-ho amb el ressentiment d'una cartera perduda. Justament a Piqué se li encomanà la missió de redreçar al centre el PP a Catalunya, un cop lograt l'objectiu i amb molta més feina per fer, la seva dimissió provocada pel seu propi entorn polític ha estat a punt de consumar-se. El que és clar, és que una situació delicada però 100% tractable sota consciència política democràtica i dialogant, està posant en evidència la capacitat d'unitat del Partit Popular. Serà que el diàleg no és el seu fort.

El cas és que, com deia, la crisi Piqué no està tancada ni molt menys. I Aleix Vidal-Quadras, posat a fora de l'escena política al capdavant del PP a Catalunya per encaminar-se massa cap a la dreta, ja està escalfant motors per una possible tornada. Com es menja això?

Si se'n va Piqué, la crisi s'aprofundirà, potser obrint una escletxa a l'abisme per al PP. Si es queda, la confrontació centre-dreta per definir el PP seguirà puntuant. Si torna Vidal-Quadras, es reduirà la confrontació aumentant la tendència a la dreta per part del Partit Popular. És llavors quan penso, potser massa ingenuament, en el sentit comú del ciutadà espanyol.

Diga'm ingenu...


[web de l'article: www.pixelmakers.net per fer-te un fart de veure webs desbordades de creativitat]

Big Brother? Be Google...

El Govern dels USA, el de Bush i els seus falcons afamats, està negociant directament amb Google per a que els hi faciliti les consultes que es realitzen i qui les demana. De moment els del megabuscador es resisteixen a tant insana proposta, però sincerament no auguro que el gegant metacrawler aguanti massa a les embestides americanes.

Quan sigui una noticia real i consumada, deixeu d'utilitzar Google per molt que us agradi. Estem googlizats al màxim, n'estem acostumats, però ens n'haurem de desenganxar amb altres alternatives, que n'hi han...

La veritat és que com més tecnològics som, més vigilats estem. Aviat l'èsser humà globalitzat haurà de lluitar per poder ser tecnològicament independent... Possible? Crec que, no la veritat...

Big Brother? Be Google...





web recomanda de l'article d'avui: www.bcnrestaurantes.com Xavi Mateu - company de guerres de barra i del sector d'Internet on ens movem [Trama Digial] - ofereix una gran guia de restaurants de Barcelona amb el màxim detall d'informació i prestacions: telèfons de contacte, descomptes, reserves on-line, reserves per a grups, etc. Feu una passejada i trieu un restaurant, que a Barcelona es menja de collons. Salut!

Què veus en els teus somnis? | Consiència política?

La irresponsabilitat de crear un boicot, sigui quin sigui, i cap a qui sigui, pensava que només podria donar-se en ments limitades, inconscients de quines poden ser en realitat les conseqüències al mateix boicot. Un exemple [o l'exemple]: boicot als productes catalans. Que el populacho [més per PP que per 'plebe'] decideixi tirar cap al boicot, doncs mira, que voleu que us digui, encara puc, més que entendre'l, preveure'l. Sí, perquè les coses estàn molt desgastades i, realment, el mateix populacho no té prou memòria hostòrica com per poder discernir realitat política i nacional de fanatisme no fonamentat i, curiosament, separatista, perquè per més INRI els primers que volen donar un cop de colze són els que habiten la meseta alimentant, ara sí, el nacionalisme català.

Ara però, que una empresa gran, important, i que ven i alimenta a mitja Espanya participi del boicot més per calers que per política és l'últim que es podia veure dins el panorama actual entre Catalunya i Espanya. Entre la ciutadania la cosa está tensa. Crec que està pitjor del que pensem i la divisió es pot tallar en l'aire, pot veure's; el tema ha pres forma i color. I Alcampo, avui en dia i durant aquestes festes, propaga el boicot en cada un dels seus centres: le ofrecemos un amplio surtido de cavas no catalanes señores. Trist, però real.


Un boicot és quelcom molt seriós, compte amb el que es juga, perquè ningú coneix les conseqüències posteriors. Sense anar més lluny, i tractant-se d'un boicot aparentment per una causa noble com a exemple, va comportar una situació molt complicada posteriorment: boicot a Nike per fer treballar a noies menors d'edat a Tailandia. Per a aquelles nenes, el miserable sou que Nike pagava vist des de la banda occidental, els hi era ideal. Què va passar quan Nike va decidir prescindir d'aquelles treballadores davant la pressió incessant dels antiglobalitzadors? Que totes van acabar a l'altra alternativa que tenien al seu país si Nike desapareixia: treballar el carrer mig en pilotes i pels mateixos sous, o pitjors. Vinga, a fer mamades i a caminar entre el filó de la vida o la mort per SIDA. Així que amb compte, perquè un boicot és quelcom molt seriós; no sé si tant seriós com el director d'Alcampo, que pensant en clau d'euro fot la pota fins al coll sense saber on anirà a parar. Sap ell quantes families catalanes viuen del cava que es treballa a la nostra terra? Per descomptat que no si pensem bé, perquè si ho sap, ja no té nom.

Els primers que ens separen, en realitat, són ells. Només cal recordar el paperot que va tenir que fer un reporter de TV3 [El Club] el dia de la celebració de la Constitució per part del PP. ¿Usted es catalán? Fuera, váyase, ¡aquí no les queremos! Pues oiga mire, me lo pensaré la verdad. Mejor sólo que mal acompañado, y dueño y señor de todas mis actividades.

Apa siau!

Anna [de Codorniu...]
Què veus en els teus somnis? Consciència política...?

Manipulació Política | Remake by PP?

Un professor de polítiques, i company, m'ha fet arribar avui un e-mail més que interessant. Ho recollia d'un articulista de el Periódico, i realment dona molt a pensar. Aprofito per saludar a en Joan Milà. Aquí us ho deixo.

Recordeu en Goebbels i la seva aposta per la manipulació política en pro a èxits assegurats? Doncs aquí teniu una petita mostra d'un paral·lelisme més que evident sobre les Regles de manipulació política de Goebbels i la línea d'actuació del Partit Popular. Llegiu amb calma i apliqueu el vostre propi judici. Perquè tot és més bàsic del que sembla, i per desgràcia, bastant eficaç de bones a primeres. Més val que vagin amb peus de plom des de l'esquerra d'aquest poti-poti de país.

Més que recomanat. Passa-ho!

1. Regla de la simplificació i de l'enemic únic. Es tracta d'adoptar una sola idea-força, un sol símbol. Una de les formes de simplificar és individualitzar l'adversari personalitzant-lo. Sigui Maragall, Carod-Rovira o "Zapatero y sus socios".

2. Regla del mètode de contagi. Es tracta de reunir diversos adversaris en una sola categoria o un sol individu. Així com Franco parlava de l'aliança "rojo-separatista", el PP agrupa els partits que han aprovat l'Estatut sota el lema "nacionalistes-sobiranistes-independentistes".

3. Regla de la transposició. Es tracta de carregar sobre l'adversari els propis errors o defectes, responent l'atac amb l'atac. Com deia Goebbels: "si no pots negar les males notícies, inventa d'altres que distreguin".

4. Regla de l'exageració i desfiguració. Es tractar d'aprofitar una petita anècdota per convertir-la en una gravíssima amenaça. Recordeu com l'acusació de pactar amb ETA va néixer a partir d'una votació en un municipi basc a partir de la qual Aznar va atacar el PSOE per "pactar amb Batasuna"?

5. Regla de la vulgarització. Com diu Hitler en el Mein Kampf: "Tota propaganda ha de ser popular, adaptant el seu nivell al menys intel·ligent dels individus als que va dirigida. Així cal que l'esforç mental a realitzar sigui tan petit com més gran sigui la massa a la que cal convèncer. La capacitat receptiva de les masses és limitada i la seva comprensió escassa; per altra banda tenen gran facilitat per oblidar".

6. Regla de l'orquestació. Com va dir Goebbels: "La propaganda ha de limitar-se a un nombre petit d'idees i repetir-les incansablement, presentades una i altra vegada des de diferents perspectives però sempre convergint sobre el mateix concepte. Sense fissures ni dubtes". D'aquí ve també la famosa frase: "Si una mentida es repeteix suficientment, acaba per convertir-se en veritat".

7. Regla de la renovació. Cal emetre constantment informacions i arguments nous a un ritme tal que quan l'adversari respongui el públic estigui interessat en una altra cosa. Es tracta que les respostes de l'adversari mai no puguin contrarestar el nivell creixent d'acusacions.

8. Regla de la versemblança. Cal construir arguments a partir de fonts diverses, a través de globus sonda o d'informacions fragmentàries.

9. Regla de la silenciació. Es tracta de callar sobre les qüestions sobre les que no es tenen arguments i es tracta de dissimular les notícies que afavoreixen l'adversari. També contraprogramant amb l'ajut de mitjans de comunicació submissos o afins. O intentant que l'orador en una tribuna parlamentària no pugui parlar o no se'l pugui entendre com fa el PP al Congrés dels Diputats.

10. Regla de la transfusió. Com diu l'expert Jean-Marie Domenach: "Per regla general la propaganda opera sempre a partir d'un substrat pre-existent, sigui una mitologia nacional o un complex d'odis i prejudicis tradicionals". Es tracta de difondre arguments que puguin arrelar en actituds primitives ja instal·lades, per exemple, l'anticatalanisme primari de la dreta extrema a Espanya.

11. Regla de la unanimitat. Es tracta d'arribar a convèncer molta gent que pensi "com ho fa tothom", creant una falsa impressió d'unanimitat. Aquesta regla ha estat estudiada a la teoria de "l'espiral del silenci" d'Elisabeth Noelle-Neumann, segons la qual les persones adapten gairebé instintivament les seves opinions al que consideren "socialment acceptable".

Desgranant la realitat entre un teatrillo d'interessos

Si fa uns dies us recomanava a en Barril - un dels meus referents escrits en premsa - avui us recomano el meu referent mediàtic, l'únic que tinc: Buenafuente.

Només fa un dia, un vell amic em va passar un correu. D'amics n'hi han de tota mena, però justament amb aquest sempre ens hem sentit còmodes i trempats socialment construint i reconstruint la realitat política del nostre país, per inquiets en aquest tema, més que inquiets inclús diria. El cas és que el seu correu deia quelcom semblant: si vols llegir-lo, mira qui signa. Al veure Andreu Buenafuente no vaig dubtar en aturar-me i llegir a consciència les paraules de l'Andreu. I sí, ho va clavar. Per a tots aquells que no ho hagin pogut llegir en un correu forward o en la seva pròpia web [www.andreubuenafuente.com] l'escrit YO SOY CATALÁN, aquí us el deixo. Un anàl·lisi més que acertat sobre la foguera inconscient de la realitat catalana. Un petit relat sobre el que molts dels que avui controlen el teatre polític i certs mitjans de comunicació, se n'haurien d'aplicar la lliçó humana que hi ha rera cada una de les paraules que fa poc, l'Andreu, ens ha dedicat.

Aprofito per saludar a l'Eloi Claramunt i, perquè no, a l'Andreu.

YO SOY CATALÀN Andreu Buenafuente Novembre 2005

Yo soy catalán sí y sólo espero que las cosas vayan bien en todos los aspectos de la vida.

Sólo espero (sigo haciéndolo cada día) que el ser humano o lo que queda de él, trabaje por un mundo mejor. Más justo, menos competitivo y excluyente con los que no tuvieron la suerte de nacer en un punto llamémosle rico del planeta. Para desear lo que acabo de decir, uno puede ser catalán, gallego, croata, venezolano o de ninguna parte. Hay gente que no se siente de ninguna parte. Hoy, he empezado denominándome catalán a causa del enorme e incompresible chaparrón político que se ha desatado sobre nuestras cabezas, cómo si no hubiera temas importantes.

Con motivo de la ya famosa propuesta del Estatut (que nadie ha leído), se ha recrudecido y hasta envenenado el eterno debate sobre nuestros DNI, los supuestos sentimientos de patriotismo y ese tipo de cosas que no nos importan a la gente de la calle. Dado que ésta es una sociedad mediática apabullante, los presuntos periodistas y sus grupos ejercen de jueces En lugar de informadores.

Predisponen en lugar de servir las noticias. Así es como se oscurece el clima y se cambian la palabra "debate", por "crisis" o "debacle nacional". La derecha se apunta al carro de la crispación y demuestra que no sabe vivir en la oposición. No tiene ideología. Sólo pretende recuperar el control del "chiringito". Y, para eso, cuanto más grande e incuestionable sea el "chiringuito" nacional pues mejor. A la derecha, le trae al fresco la modernidad y la evolución del estado. Si pudiera, ni se hablaría de eso. Como si callar, eliminara el problema. Los políticos, en general, enfocan los temas con torpeza, se les escapan de las manos y generan la inquietante sensación de que "tenemos un problema". Bueno, pues yo no tengo ni quiero tener problemas de este tipo. Yo exijo que el estado aplique todos sus mecanismos legales y reguladores para eliminar el conflicto de nuestra vida cotidiana. Somos libres. Nos gestionamos así y el miedo, el oscurantismo y los apocalípticos deberían estar prohibidos.

Porque no es sano, ni moderno, ni democrático. Todos aquellos, los que sean, que aviven el fuego de la controversia, deberían verse en un espejo y contemplar sus aspectos de hechiceros de la tribu. Si Catalunya quiere un nuevo estatuto, ¿qué vamos a hacer? Pues lo que dice la ley. Esperar a que el Parlamento español se pronuncie y considerar todas las declaraciones vertidas durante el proceso como

un elemento más del juego democrático. De nada sirve juzgarlas por separado. De nada ensalzar a los radicales, ni demonizar a los que discrepan, ni ridiculizar al gobierno. Bueno, sí. Sirve para cargarse al estado. Aquí, donde yo vivo, nadie quiere ofender a nadie. Nadie quiere enfrentamientos porque las heridas del pasado son demasiado dolorosas como para desear reabrirlas.

¿Unidad Nacional? Estaremos unidos si respetamos nuestras diferencias e identidades, conservadas con esfuerzo y alguna tragedia a través de los siglos. Si nos sentamos en una mesa a construir la España del siglo XXI, conseguiremos erradicar esa sensación de pantano agrietado que amenaza con llevarse por delante tantos años de poso común.

Los tiempos cambian y los pueblos que conforman el Estado español son más listos, avanzados y orgullosos. ¿Que hay de malo en eso? El orgullo sumado nos hará más fuertes. Nos plantará ante Europa como un pulpo de tentáculos rápidos y musculosos y no como un cangrejo con boina que camina hacia atrás y no ve el progreso aunque lo tenga delante de sus narices.

Soy catalán. Mis padres emigraron desde Andalucía tras una guerra fraticida. Mi jefe es italiano y vive en Madrid. Uno de mis mejores amigos es de Chamberí. Su hija nació en China. Mis parientes se reparten por Valencia, Murcia y Galícia. Mi compañera de trabajo nació en New York. Toda esa gente, ahora y aquí, pedimos políticos a la altura de las circunstancias que negocien nuestro futuro con sentido común y profesionalidad.

Andreu Buenafuente

Noviembre 2005

Eructos exabruptos | o la panacea del vómito mediático por Fede J. Losantos

No hay vómitos mediáticos tan salidos de tono como los que todos conocemos por parte de JL - Jiménez Losantos, La Cope -. Un buen día, este hombre alcanzó el poder del micrófono para calentar los sillones de la emisora y con el objetivo de lanzar todo el ácido acumulado en sus entrañas a toda la población española que, por voluntad o casualidad, decide conectar con La Mañana de La Cope. Y realmente, es preocupante.

Dejando a un lado los concretos juicios de valor que desde el micro de Losantos se lanzan cada mañana, cualquiera con un poco de sentido común puede deducir que algo más grave que los propios valores de Losantos está sucediendo mientras este periodista está en el aire. Hoy en día se está permitiendo que una emisora adultere, dope, transforme la opinión pública tan campantemente, sin cargo u objeción oficial alguna. Se está permitiendo la mutación de la opinión pública, machacando cualquiera de los principios básicos de la sociedad de la información que tanto han costado conseguir y mantener hasta ahora.

Hay principios por mantener, y todo medio de comunicación tiene el deber de mantenerlos. La sociedad tiene un derecho inalienable como muchos otros: el derecho a la información, para poder comprender la actualidad, para poderse ubicar dentro del sistema que le toca vivir, y siempre en pro a una opinión pública sana, y no crispada. Hoy por hoy, La Cope y Losantos van en dirección contraria. No establece equilibrio alguno entre información y veracidad, y todo su discurso se basa en ácido, ánimo de crispación, vómitos verbales y exabruptos irreales. Falacias totalemente disgreagadas de la realidad con un único fin: partir y segmentar la opinión pública.

Todo medio de comunicación debe velar por la veracidad de sus profesionales. Exigir la objetividad es algo más que costoso, es imposible conseguir la plena imparcialidad de pensamientos, sin embargo nunca puedes ir en dirección partidista como es su caso. No existe principio de veracidad, solo se acoge al derecho de información del ciudadano y a la libertad de expresión del periodista, sin tener en cuenta lo que ahora comentamos: veracidad para la audiencia. No puedes soplar mentiras para crear una realidad ficticia entre aquellos que quizás, por pereza o por limitaciones desconocidas, sólo te van a escuchar a ti. Esto es aprovecharse, esto es dopar tu discurso para acelerar un proceso de formación de opinión pública, y si no traten de imaginar qué tipo de efectos podrán tener mensajes de este calibre emitidos a diario en frecuencia modulada:

"El Gobierno sólo habla con homosexuales, terroristas y catalanes; a ver cuando empieza a hablar con gente normal".

¿Qué clase de opinión puede generar este tipo de mensaje? Se lo dejo a su reflexión, sin embargo me pregunto cómo debe llevar Losantos su alto nivel de acidez estomacal porqué los vómitos mediáticos que expulsa con odio a toda España son preocupantes.

De todos modos, abogo a la esperanza de que la opinión pública tenga suficientemente sensatez como para detectar que los exabruptos de Losantos no son más que falacias salidas de cualquier realidad. Salgan de su línea, y conozcan la verdad, sea buena o mala, pero no ficticia.

Ahora os dejo con una voluntad quizás un tanto inocente, aunque sí tierna al basarse en algo tan básico para nosotros como es el derecho reclamar buena información para evitar los juicios sobrecogedores de este 'periodista': http://www.royo-villanova.net/firmas/ Desde aquí podéis firmar para una esperanzadora expulsión de Losantos. Que le quiten su espacio, por favor.

Un abrazo a todos.

Pau Costa i Marí