Un gir a l'esperança

No fa falta ser massa entés per entreveure dins les línees del comunicat d'ETA un canvi d'aires. És com si la debilitat d'ETA dels darrers anys, almenys en la seva vessant més pistolera, hagi quedat palesa i hagi agafat tota la seva forma en un redactat d'una pàgina de word.

En aquest últim comunicat, el de l'esperança, la banda terrorista ens parla de democràcia, justícia i voluntat per superar el problema. Sense condicions. És com si de les dues línees que sempre han caracteritzat l'interior de l'organització, sigui la línia política la que ara mateix té més pes dins la banda i en detriment de la munició. Sí, això sembla, que d'una vegada per totes realment vulguin en data d'avui més política i menys pistoles.

Tant debò, tant debò sigui aquesta la voluntat definitiva d'ETA. De tota manera, no oblidem que un procés com l'anunciat ahir i que entrarà en vigor demà divendres de matinada, pot arribar a perllongar-se durant molt de temps. Dissolució de la banda? Bé, això és el que reclamava i criticaba el senyor Rajoy poc després de conèixer la bona noticia. A banda de que pugui ser un desig lícit, aquesta mateixa il·lusió ara no la tocaria pas doncs ja és prou bona noticia que ETA es decanti pel joc polític abans que per les bombes. Ara s'ha de prendre bona consciència del treball que toca fer, enlloc d'aprofitar la crítica al mandat socialista, inclús, davant d'una noticia d'aquest caire. Altra vegada, el Partit Popular en boca del 'zopes' líder del partit, s'ha tornat a retractar.

Aprofitem el moment històric de tractar políticament i de forma conjunta amb ETA la fi del terrorisme en un país que fins ahir vivia atemorit. Que sigui la fi siusplau.

Sí que podem moure'ns

Molts joves haurem sentit a dir-nos més d'una vegada que no som capaços de movilitzar-nos; per res. I potser per una contaminació de l'ideal juvenil a base de desilusions democràtiques al país, han fet falta guerres inhumanes, injustes i cares per a fer sortir a la gent al carrer amb l'empenta suficient per, almenys despentinar i com a molt besbancar, als partits del poder. Però això no és suficient, perquè una guerra amb tanta perfidia és un cop massa fort per a qualssevol societat, i doncs, el crit popular és obligat, només faltaria. Però el cas és que hi han més questions per a reivindicar, i al país veí ens ho estan demostrant, com sempre. És possible queixar-se, no és complicat movilitzar-se, si la dita, la reivindicació en aquest cas, és bona.

França torna a bategar recuperant la seva força més antiga. La força del moviment popular, la força que amb una veritable indignació sentida esdevé sense esforços, només amb l'unió. Només cal tenir sang a les venes.

Imatge: www.magnumphotos.com Agència Magnum 19/03/2006

El cas és que tornen a enlluernar-nos els focs a la ciutat de les llums. Hi tornen a ser. Embolicats amb les flames sota lemes de raó els joves protesten per un futur digne. I aquí, perquè no? No tenim sang? Si en realitat ho tenim pitjor. Quan la cridòria i l'esvalot persisteixen entre els més joves, tard o aviat i des d'adalt es preocupen, perquè al cap i a la fi, els joves decidiràn el futur, amb vots o amb mandats. Tant per tant, l'esvalot és útil si la torca està massa forta.

Però aquí no. Aquí la queixa sembla cara, més que cara, mandrosa. I quan es fa, es pixa fora de test. Perquè és molt fàcil sortir al carrer per una guerra injusta, però és absurd arremorar l'ambient per reclamar la borrachera lliure al carrer mentre a França criden per la feina digna del jovent. I no s'en cansaràn no. La tradició francesa de la revolta popular ha marcat molts episodis polítics, i ara tornen a sonar els timbals. No sabem si Villepin es sentirà com De Gaulle al 68, però la veritat és que els joves estudiants a França no estan per romanços, i altra vegada sindicats i universitats van de la mà. Amb prou feines aquí van de la mà les diferents universitats del país, com hauria de ser el procés per unir-les també als sindicats? Realment, hauriem d'aprendre una mica, perquè sincerament, llegir en premsa internacional que mentre a França és mouen pel futur dels joves, a Espanya cremen contenidors al no poder beure alcohol pels carrers fa sentir una vergonya tant agressiva com esgarrifadora. Què ens ha de preocupar més, una borrachera a la cantonada o poder gaudir d'un bon lloc de feina o un pis de més de 30 metres per començar una vida emancipada?

Al cap i a la fi, és a les nostres mans. Tenim sang o no?